Fem servir cookies pròpies i de tercers, per realitzar un anàlisi de la navegació dels usuaris. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració o obtenir més informació aquí

Acceptar



Miratges tecnològics i realitats radiofòniques

fotossrsmartu_2_1

En el recent Saló de la Ràdio de París, qualsevol visitant podia donar-se de cara contra un cartell que deia: 'Cap estudi de ràdio, sense càmeres'; estava situat en el frontispici de l'estand d'una empresa tecnològica que oferia un equipament de vídeo, el qual feia possible posar en imatges tots els continguts radiofònics. Vaig poder contemplar personalment aquest anunci inesperat i més tard vaig tenir l'oportunitat de visitar les instal·lacions de l'emissora RMC. Allà vaig rebre un segon impacte: tots els estudis semblaven platós de televisió; a la peixera, un tècnic manejava al mateix temps la consola d'àudio i la de vídeo. El director, Frank Lanoux, un vell conegut meu, confessava que 16 de les 24 hores diàries de la seva cadena s'emetien en simulcast.

De tornada a casa, la celebració del Dia de la Ràdio em va traslladar a l'habitual escenari de l'emotivitat que convoca, la defensa dels valors que encarna i les grans expectatives que està despertant el so multiplataforma amb l'esperança que en garanteixi el futur. S'anuncia doncs un altre canvi tecnològic que obre perspectives insospitades a aquest mitjà de comunicació.

¿Estem davant un altre miratge tecnològic? Faig aquesta pregunta perquè quan parlem de ràdio convé tenir memòria, per exemple, sobre el que els ha passat històricament a tecnologies potencialment disruptives; algunes promeses de canvi i transformació no només van resultar ser falses sinó que van permetre que el sector radiofònic cometés importants errors estratègics. Convé recordar un fet que corrobora el que diem: l'any 1996 a la Universitat Menéndez i Pelayo de Santander, RNE amb la col·laboració de Telefunken, va realitzar les primeres proves de DAB a Espanya; al cap de poc temps l'Acadèmia i els professionals del sector van començar a elaborar un discurs absolutament entregat sobre l'estàndard EUREKA 147, afirmant que anava a transformar de manera radical el so radiofònic, els continguts del seu discurs, els formats i la comunicació sense fils a general.

Abans del canvi de segle i en ple miratge tecnològic, els polítics espanyols tant els de l'Administració central com els de les CCAA, van dur a terme una estratègia ja coneguda: confiar en els enginyers del Ministeri perquè triessin un estàndard tecnològic, que a la curta ha resultat impossible i en segon lloc, van convertir els concursos públics d'adjudicació de MUX, en un altre exemple clar de sistema concessional clientelar, destinat bàsicament a afavorir als grups de comunicació privats que gaudissin de la seva confiança.

A les ràdios públiques se'ls va atorgar el paper d'impulsors del DAB i de motors del canvi, però es va oblidar - a diferència del que van fer la major part dels països europeus - de dotar-les del pressupost adequat per poder desenvolupar aquesta tasca.

Les empreses comercials van mantenir un prudent silenci sobre això, només esquitxat d'especulacions que bàsicament expressaven - soto voce - els seus dubtes sobre la qualitat real del so transmès, la dificultat de les cobertures tècniques i l'elevat preu dels aparells receptors.

23 anys després d'aquella primera experiència, el DAB no només no s'ha consolidat, sinó que ha fet marxa enrere. La conservadora indústria radiofònica espanyola ha guanyat la batalla: no hi ha ràdio digital ni sembla que la hi haurà en el futur immediat. A Europa les coses estan anant a l'inrevés: el 2017 Noruega va dur a terme l'apagada digital i Dinamarca, Suècia, Suïssa, Alemanya li van a seguir molt aviat. Com es va poder veure a la Sala de la Ràdio de Paris, a França les concessions de DAB ja han començat i tenen un pla de tancament de la freqüència modulada.

Aquí les coses van d'una altra manera; ara caminem entretinguts amb les potencialitats del so multiplataforma -¿Un altre miratge? - mentre el mitjà convencional radiofònic segueix en recessió: les dades diuen que l'audiència ha reculat a la que hi havia a 2011, s'han reduït plantilles i mitjans i tampoc s'han recuperat les facturacions publicitàries d'abans de la crisi del 2008.

A l'actual panorama li convé una anàlisi realista de la potencialitat del sistema radiodifusor i sobretot, l'establiment de polítiques estratègiques que permetin convertir els canvis en transformacions profunds.

JOSEP M. MARTÍ.

Director de l'Observatori de la Ràdio a Catalunya?